Standards?, pop?, bossa nova?, cançó?…

INVITACIÓ AL JOC

 

A diferència de l’anglès o el francès, en català
distingim entre “tocar” i “jugar”, com si en realitat no parléssim de la
mateixa cosa, com si l’ofici de músic no fos sovint, per desgràcia, com encetar
una partida als daus, com si la música no pogués expressar tots els estats
sensorials que s’esdevenen en el joc o, simplement, com si fer sonar un
instrument musical no representés posar-se a jugar —i també jugar-se-la—. La
cantant Diana Palau i el guitarrista Joel Moreno Codinachs ho tenen molt clar.
Tan clar que, de ben segur que si per ells fos, en totes les llengües del món
de l’acció de manipular quelcom amb finalitats musicals se’n diria “jugar.”
“(Amb) què juguem?,” preguntaria un intèrpret a un altre.

“(A) què juguem?,” es van preguntar la Diana i el
Joel quan ara fa ja uns quants anys es van trobar per fer música. Llavors van
decidir produïr un disc a duet, Songs & Canções (2012), inici d’una
fecunda comandita que els ha dut a trepitjar escenaris de tota mena. Per si
fóra poc, enguany reincideixen amb Play, treball en el qual, com un
capritx juganer, barregen i agermanen diferents formes i estils: de la bellesa
del nou tropicalisme sensual de Lenine, a “Nem o sol, nem a lua, nem eu”, a la
galanesa dels dos standards que
interpreten —el gerswingnià “Embraceable You” i “I didn’t know what time it
was”, de la totèmica societat Rodgers & Hart—, passant pel pop jazzy
de “Something”, de George Harrison, i “Bring on the night”, d’Sting, i
l’egància mesurada, també tropical, del “Chovendo na roseira”, d’Antonio Carlos
Jobim, i “Down from Antigua”, de Jim Hall, à la manière de Maria João en el solo de veu.
Però també hi ha lluiment en les composicions d’autòria pròpia: “Tu
respiración”, una cançó melangiosa d’amor; “Are You Really Gone”, d’aire baladístic;
i a l’envoltant “Blanc”. Capítol a banda mereix “No moon (la lluna en un cove,
i un rave!)”, una boutade deliciosa escrita pel dramaturg Jordi Oriol.

Standards?, pop?, bossa nova?, cançó?… Play
és el resultat d’una experiència en comú bastida des de la complicitat, d’un
somni compartit, en vigília o no, d’un passeig a la recerca de diferents
paisatges. Pel camí, s’hi afegeixen companys de viatge: Jordi Santanach,
Alejandro Di Costanzo, Paco Weht, Bernat Hernández, Oroitz Maiz, Guillem Arnedo
i, fins i tot, el dramaturg Oriol practicant l’spoken word. Tots ells
contribueixen a l’excel·lent diversitat climàtica d’aquest treball. Ho fan
perquè la Diana i en Joel els van convidar a jugar. I a tu i a mi també.

 

Martí Farré.     

Albisteak